M'encanta aquest anunci! Explica moltes coses del que penso i la frase final... "I el que facin els altres tan se val, la feina ben feta no té fronteres ni té rival" ho diu tot de com aconsseguir els nostres reptes.
TOT GUANYAT, TOT PER GUANYAR.
Un equip de futbol va ser el centre del món, i quin és el secret, es preguntava tothom. El futbol, no és bonic? El control, la velocitat, anar sempre a l’atac, buscar sempre el gol? És el joc en equip, no serà la humilitat, sense protagonistes ni cap inimitat? Un equip de futbol va ser el centre del món, i quin és el secret, es preguntava tothom. La feina ben feta, qui no recorda una cosa molt nostra en els moments de més gloria. Estimar el teu ofici, vigilar cada detall, va cantar en un poema Joan Maragall. Tot estar per fer, podem aixecar el vol, tot és possible escrivia Martí Pol. [...] Un equip de futbol va ser el centre del món, i quin és el secret, es preguntava tothom. La passió, la dedicació, la tradició, l’atreviment, la curiositat, i estimar la nostra feina és la nostra credibilitat. Són els ganes de treballar fort, l’aspecte company és millor que la sort. No ens hem de reinventar, hem de seguir sent qui som, hem de fer les coses com sempre, que no ens venci al son. Un equip de futbol va ser el centre del món, i quin és el secret, es preguntava tothom. Si fem les coses com nosaltres sabem,no hi ha res impossible, i ho aconseguirem. I el que facin els altres tan se val, la feina ben feta no té fronteres ni té rival.
domingo 10 de enero de 2010
sábado 15 de agosto de 2009
ROUND TWO - NYC MARATHON
Empezamos el año escolar con un nuevo reto, la maratón de Nueva York. La fecha, 1 de noviembre del 2010, con tiempo suficiente para preparar este gran evento. De momento, dos personas están convencidas, Jaume y Raneat. Aprovechado su boda en los EEUU les he convencido para que preparen este reto, y ellos, ni se lo han pensado, de hecho Jaume ya tenía pensado hacer la de Chicago. Otro tema será como conseguir poder tener dorsal y como acometer toda la logística que implica una carrera de este tipo fuera de Barcelona. También he de hablar con Carlos, fue él quien me dio la idea, preguntando para hacerla este año, pero para mi, dos maratones en un mismo año is too much.
Más retos de este año. Lasa – Katmandu en BTT. Con Jordi y Ester ya hace más de un año que hablamos del tema, y hemos puesto como fecha el verano del 2010. Será duro, pero creo que puede ser una experiencia que valga mucho la pena. Estoy convencido que para este viaje más de uno se nos querrá apuntar, pero tendremos que ser conscientes de lo duro que puede llegar a ser pedalear a 5.000 metros de altura. De hecho, ni se que es estar a 5.000 metros, lo más alto que he estado es en la cima del Mont Blanch y las pasé canutas; claro que eso era otros tiempos y la situación ni el tiempo daban para mucho más.
Más. He de conseguir rebajar mi tiempo en los 10 kms. A finales de este año he corrido varias carreras con Albert Rigat, el tio está como un toro, y yo poco a poco voy mejorando. La última carrera, la Villa Olímpica, ya hice 46 m 10 s, y espero que antes de Navidad, ya pueda bajar de los 45 m.
Por último, y como reto más importante y menos banal, acabar la carrera de empresariales, físicamente menos dura pero mentalmente agotadora. Solo me quedan dos asignaturas y espero por mi cumpleaños, poder celebrar algo más que los 31. Son 6 años de desgaste, la empecé con muchos ánimos, pero ahora ya, poca motivación me queda. Creo que durante un tiempo descansaré de estudios y me dedicaré a otras aficiones.
En fin, primera crónica desde el aeropuerto O'Hare de Chicago. Espero que la última de esta segunda ronda sea en el aeropuerto JFK el año que viene por noviembre.
Desde aquí, solo puedo decir.
Greetings, miles and hamburgers!
Más retos de este año. Lasa – Katmandu en BTT. Con Jordi y Ester ya hace más de un año que hablamos del tema, y hemos puesto como fecha el verano del 2010. Será duro, pero creo que puede ser una experiencia que valga mucho la pena. Estoy convencido que para este viaje más de uno se nos querrá apuntar, pero tendremos que ser conscientes de lo duro que puede llegar a ser pedalear a 5.000 metros de altura. De hecho, ni se que es estar a 5.000 metros, lo más alto que he estado es en la cima del Mont Blanch y las pasé canutas; claro que eso era otros tiempos y la situación ni el tiempo daban para mucho más.
Más. He de conseguir rebajar mi tiempo en los 10 kms. A finales de este año he corrido varias carreras con Albert Rigat, el tio está como un toro, y yo poco a poco voy mejorando. La última carrera, la Villa Olímpica, ya hice 46 m 10 s, y espero que antes de Navidad, ya pueda bajar de los 45 m.
Por último, y como reto más importante y menos banal, acabar la carrera de empresariales, físicamente menos dura pero mentalmente agotadora. Solo me quedan dos asignaturas y espero por mi cumpleaños, poder celebrar algo más que los 31. Son 6 años de desgaste, la empecé con muchos ánimos, pero ahora ya, poca motivación me queda. Creo que durante un tiempo descansaré de estudios y me dedicaré a otras aficiones.
En fin, primera crónica desde el aeropuerto O'Hare de Chicago. Espero que la última de esta segunda ronda sea en el aeropuerto JFK el año que viene por noviembre.
Desde aquí, solo puedo decir.
Greetings, miles and hamburgers!
lunes 2 de marzo de 2009
ATLETA TOTAL - MARATÓ DE BARCELONA
4 h 18 m per un somni.
La vida és un caminar i aquest cop un corre. Un corre per complir un somni que feia molt temps que em rondava pel cap. M’agrada poder posar petites fites a la distància, m’agrada complir-les, em fan sentir viu. Poder corre la marató i afrontar 42 kms és quelcom més que una carrera, no cal competir, per mi, això, és un jo contra mi mateix. La he acabada i la he sentida com mai. Vaig suar, vaig patir, però per sobre de tot, vaig sentir joia. Una sensació indescriptible, aquell moment va valer la pena pels 42 kms de duresa i per molts dies d’entrenament, que sense l’objectiu de la marató, no hagués fet.
La crònica.
7:45 h del matí. El 4 maratonianos (Jordi, Palu, Lluis i jo) ultimàvem els preparatius. 3 minuts abans de les 8:30 sonava la cançó de Barcelona, cantada per Freddy Mercuri i Montserrat Caballé. Poder aquest cançó per a qui no és de Barcelona no suposa res, però pels qui sabem que representa la motivació va pujar a tope. Pistoletazo de sortida i cadascú al seu ritme. Els primers kilometres tot bé, passant pel camp del Barça i tornant cap a plaça Espanya. Els 10 kms els vaig passar molt fresc (distància coneguda i més que apamada). Pujant Passeig de Gràcia te n’adones que puja, però encara anava molt bé com per queixar-me. Sagrada Familia (km 16), penso que maco tu, els guiris deuen flipar. Allà em trobo per primer cop a la familia i el que serà el meu supporter durant la resta de cursa, el meu germà. Arribem a la meridiana, colló, la recta d’anada i tornada es fa llarga, però com encara no he passat la mitja, em convenço de que encara no he fet res. Per fi, mitja marató, 1 h 57 m. Penso, coi encara vas prou bé. Encara corro fresc algun kilometre més, però al passar el pont de Calatraba començo a veure que no serà un camí de roses. Els múscols s’agarroten i fan mal. Meeerda, només és el km 26. Penso, amunt, amunt, s’ha d’acabar. Arribem a la diagonal. Torre Agbar amunt, Torre Agbar avall. Colló, la diagonal és llarga de nassos. A partir d’aquí, començo a posar objectius petits, primer de 3 kms i després d’1 en 1. Sort del meu germà, no para de cridar el meu nom i la gent al sentir-lo s’anima a cridar i animar-me. Sort. Li dic al meu germà: “si llego al 30 me estiras por donde quieras, pero llegamos”. Veig que serà més èpic del que pensava. Forum. La platja és fa molta llarga. Mira que em conec aquest tros, si no l’he fet entrenant 30 vegades no l’he fet mai. Però és com desconegut. Vaig bastant mort, més que de pit, de cames. Em fan molt mal. Arribem a les dos torres, per fi. Recordo l’any passat anar a veure la marató i veure la gent passar per aquest punt, i pensar, jo algun dia... Penso, estem al 33 queden 9. A partir d’aquí no feia més que restar. La circumval•lació de la ciutadella eterna, passem la ciutadella i per sota de l’Arc de Triomf. Allà em trobo altre cop a la familia i al Nebot, que em fa passar una mica de vergonya, però coi, va servir per passar mig kilometre pensat en quelcom diferent al mal de cames. Ja està, estem al 37. 1 menys, 1 menys. La plaça Sant Jaume, la pujadeta que arriba a l’ajuntament un mur de 90 graus. Buffff. Baixem les rambles. Horror, tinc el peu inflat i la bamba m’apreta molt. Parem, deslliguem cordons. Continuem. Mon germà crida i crida. “Ya estamos, ya estamos”. Queda el paral•lel. No se perquè el paral•lel surt a totes les curses (la de la Mercè, Bombers, Sant Antoni...). Ja ho se, el paral•lel puja, l’he patit molts cops, ara si que puc cagar-me en tot, ja porto un fotime de kilometres. Km 41, si, si, arribem, ara no pararé. Veig l’arc d’arribada. Una sensació que no puc descriure, però estava molt emocionat. Creuo la linea de meta. 42 kms 180 metres. Quasi ploro. Per fi, per fi, per fi, soc un atleta total.
Gràcies a tots qui vareu estar allà.
Per ordre d’aparició:
Jordi, Palu, Lluis, Aurora, Ester, Carol, Barbi, Mama, Victoria, Carlos (llebre incansable), Ana, Sandra, Xavi, Marc, Joan, Jose, Albert, Alex, Bet, Pep, Sergi, Mar,... i segur que d’altres que ara no recordo, però perdoneu-me, a partir del km 26 no estava per mirar el públic.
La vida és un caminar i aquest cop un corre. Un corre per complir un somni que feia molt temps que em rondava pel cap. M’agrada poder posar petites fites a la distància, m’agrada complir-les, em fan sentir viu. Poder corre la marató i afrontar 42 kms és quelcom més que una carrera, no cal competir, per mi, això, és un jo contra mi mateix. La he acabada i la he sentida com mai. Vaig suar, vaig patir, però per sobre de tot, vaig sentir joia. Una sensació indescriptible, aquell moment va valer la pena pels 42 kms de duresa i per molts dies d’entrenament, que sense l’objectiu de la marató, no hagués fet.
La crònica.
7:45 h del matí. El 4 maratonianos (Jordi, Palu, Lluis i jo) ultimàvem els preparatius. 3 minuts abans de les 8:30 sonava la cançó de Barcelona, cantada per Freddy Mercuri i Montserrat Caballé. Poder aquest cançó per a qui no és de Barcelona no suposa res, però pels qui sabem que representa la motivació va pujar a tope. Pistoletazo de sortida i cadascú al seu ritme. Els primers kilometres tot bé, passant pel camp del Barça i tornant cap a plaça Espanya. Els 10 kms els vaig passar molt fresc (distància coneguda i més que apamada). Pujant Passeig de Gràcia te n’adones que puja, però encara anava molt bé com per queixar-me. Sagrada Familia (km 16), penso que maco tu, els guiris deuen flipar. Allà em trobo per primer cop a la familia i el que serà el meu supporter durant la resta de cursa, el meu germà. Arribem a la meridiana, colló, la recta d’anada i tornada es fa llarga, però com encara no he passat la mitja, em convenço de que encara no he fet res. Per fi, mitja marató, 1 h 57 m. Penso, coi encara vas prou bé. Encara corro fresc algun kilometre més, però al passar el pont de Calatraba començo a veure que no serà un camí de roses. Els múscols s’agarroten i fan mal. Meeerda, només és el km 26. Penso, amunt, amunt, s’ha d’acabar. Arribem a la diagonal. Torre Agbar amunt, Torre Agbar avall. Colló, la diagonal és llarga de nassos. A partir d’aquí, començo a posar objectius petits, primer de 3 kms i després d’1 en 1. Sort del meu germà, no para de cridar el meu nom i la gent al sentir-lo s’anima a cridar i animar-me. Sort. Li dic al meu germà: “si llego al 30 me estiras por donde quieras, pero llegamos”. Veig que serà més èpic del que pensava. Forum. La platja és fa molta llarga. Mira que em conec aquest tros, si no l’he fet entrenant 30 vegades no l’he fet mai. Però és com desconegut. Vaig bastant mort, més que de pit, de cames. Em fan molt mal. Arribem a les dos torres, per fi. Recordo l’any passat anar a veure la marató i veure la gent passar per aquest punt, i pensar, jo algun dia... Penso, estem al 33 queden 9. A partir d’aquí no feia més que restar. La circumval•lació de la ciutadella eterna, passem la ciutadella i per sota de l’Arc de Triomf. Allà em trobo altre cop a la familia i al Nebot, que em fa passar una mica de vergonya, però coi, va servir per passar mig kilometre pensat en quelcom diferent al mal de cames. Ja està, estem al 37. 1 menys, 1 menys. La plaça Sant Jaume, la pujadeta que arriba a l’ajuntament un mur de 90 graus. Buffff. Baixem les rambles. Horror, tinc el peu inflat i la bamba m’apreta molt. Parem, deslliguem cordons. Continuem. Mon germà crida i crida. “Ya estamos, ya estamos”. Queda el paral•lel. No se perquè el paral•lel surt a totes les curses (la de la Mercè, Bombers, Sant Antoni...). Ja ho se, el paral•lel puja, l’he patit molts cops, ara si que puc cagar-me en tot, ja porto un fotime de kilometres. Km 41, si, si, arribem, ara no pararé. Veig l’arc d’arribada. Una sensació que no puc descriure, però estava molt emocionat. Creuo la linea de meta. 42 kms 180 metres. Quasi ploro. Per fi, per fi, per fi, soc un atleta total.
Gràcies a tots qui vareu estar allà.
Per ordre d’aparició:
Jordi, Palu, Lluis, Aurora, Ester, Carol, Barbi, Mama, Victoria, Carlos (llebre incansable), Ana, Sandra, Xavi, Marc, Joan, Jose, Albert, Alex, Bet, Pep, Sergi, Mar,... i segur que d’altres que ara no recordo, però perdoneu-me, a partir del km 26 no estava per mirar el públic.
sábado 28 de febrero de 2009
MARATÓ DE BARCELONA
Ya no hay vuelta atrás, estamos a 12 horas de la maratón y estoy, porque negarlo, bastante nervioso. Han estado 7 meses de entreno, muchos días que sin el reto de la maratón, no hubiera entrenado. Mañana 42 kilómetros me esperan y esta cifra me obsesiona. Se que no estoy lo suficientemente preparado, si bien corro con normalidad y las medias no suponen ningún reto, una maratón son palabras mayores. Surte de los amigos, y es que nuestra convocatoria ha funcionado. Mañana serán unas 30 personas que nos animaran por todo el recorrido, y eso, seguro que sumará algún kilómetro. También y como precedente he movilizado toda la familia. Carlos me acompañará desde el kilómetro 16 y el resto estarán por varios puntos animando.
La encuesta. 29 votos y 12 que dicen que no la acabaré. Espero no darles la razón y que mañana sea un día espléndido.
Los corredores. Seremos 4. Jordi Ferrer, Lluís Riera, Jordi Palouzié y yo mismo. Todos con diferentes objetivos pero con las mismas ganas de acabarla.
Pues nada más. Ya lo tengo todo preparado y el despertador programado a las 6:30h. A las 8:30 h empieza el carrerón y ahí estaremos.
Saludos y suerte a todos.
La encuesta. 29 votos y 12 que dicen que no la acabaré. Espero no darles la razón y que mañana sea un día espléndido.
Los corredores. Seremos 4. Jordi Ferrer, Lluís Riera, Jordi Palouzié y yo mismo. Todos con diferentes objetivos pero con las mismas ganas de acabarla.
Pues nada más. Ya lo tengo todo preparado y el despertador programado a las 6:30h. A las 8:30 h empieza el carrerón y ahí estaremos.
Saludos y suerte a todos.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
