ATLETA TOTAL - MARATÓ DE BARCELONA

4 h 18 m per un somni.

La vida és un caminar i aquest cop un corre. Un corre per complir un somni que feia molt temps que em rondava pel cap. M’agrada poder posar petites fites a la distància, m’agrada complir-les, em fan sentir viu. Poder corre la marató i afrontar 42 kms és quelcom més que una carrera, no cal competir, per mi, això, és un jo contra mi mateix. La he acabada i la he sentida com mai. Vaig suar, vaig patir, però per sobre de tot, vaig sentir joia. Una sensació indescriptible, aquell moment va valer la pena pels 42 kms de duresa i per molts dies d’entrenament, que sense l’objectiu de la marató, no hagués fet.



La crònica.

7:45 h del matí. El 4 maratonianos (Jordi, Palu, Lluis i jo) ultimàvem els preparatius. 3 minuts abans de les 8:30 sonava la cançó de Barcelona, cantada per Freddy Mercuri i Montserrat Caballé. Poder aquest cançó per a qui no és de Barcelona no suposa res, però pels qui sabem que representa la motivació va pujar a tope. Pistoletazo de sortida i cadascú al seu ritme. Els primers kilometres tot bé, passant pel camp del Barça i tornant cap a plaça Espanya. Els 10 kms els vaig passar molt fresc (distància coneguda i més que apamada). Pujant Passeig de Gràcia te n’adones que puja, però encara anava molt bé com per queixar-me. Sagrada Familia (km 16), penso que maco tu, els guiris deuen flipar. Allà em trobo per primer cop a la familia i el que serà el meu supporter durant la resta de cursa, el meu germà. Arribem a la meridiana, colló, la recta d’anada i tornada es fa llarga, però com encara no he passat la mitja, em convenço de que encara no he fet res. Per fi, mitja marató, 1 h 57 m. Penso, coi encara vas prou bé. Encara corro fresc algun kilometre més, però al passar el pont de Calatraba començo a veure que no serà un camí de roses. Els múscols s’agarroten i fan mal. Meeerda, només és el km 26. Penso, amunt, amunt, s’ha d’acabar. Arribem a la diagonal. Torre Agbar amunt, Torre Agbar avall. Colló, la diagonal és llarga de nassos. A partir d’aquí, començo a posar objectius petits, primer de 3 kms i després d’1 en 1. Sort del meu germà, no para de cridar el meu nom i la gent al sentir-lo s’anima a cridar i animar-me. Sort. Li dic al meu germà: “si llego al 30 me estiras por donde quieras, pero llegamos”. Veig que serà més èpic del que pensava. Forum. La platja és fa molta llarga. Mira que em conec aquest tros, si no l’he fet entrenant 30 vegades no l’he fet mai. Però és com desconegut. Vaig bastant mort, més que de pit, de cames. Em fan molt mal. Arribem a les dos torres, per fi. Recordo l’any passat anar a veure la marató i veure la gent passar per aquest punt, i pensar, jo algun dia... Penso, estem al 33 queden 9. A partir d’aquí no feia més que restar. La circumval•lació de la ciutadella eterna, passem la ciutadella i per sota de l’Arc de Triomf. Allà em trobo altre cop a la familia i al Nebot, que em fa passar una mica de vergonya, però coi, va servir per passar mig kilometre pensat en quelcom diferent al mal de cames. Ja està, estem al 37. 1 menys, 1 menys. La plaça Sant Jaume, la pujadeta que arriba a l’ajuntament un mur de 90 graus. Buffff. Baixem les rambles. Horror, tinc el peu inflat i la bamba m’apreta molt. Parem, deslliguem cordons. Continuem. Mon germà crida i crida. “Ya estamos, ya estamos”. Queda el paral•lel. No se perquè el paral•lel surt a totes les curses (la de la Mercè, Bombers, Sant Antoni...). Ja ho se, el paral•lel puja, l’he patit molts cops, ara si que puc cagar-me en tot, ja porto un fotime de kilometres. Km 41, si, si, arribem, ara no pararé. Veig l’arc d’arribada. Una sensació que no puc descriure, però estava molt emocionat. Creuo la linea de meta. 42 kms 180 metres. Quasi ploro. Per fi, per fi, per fi, soc un atleta total.

Gràcies a tots qui vareu estar allà.

Per ordre d’aparició:
Jordi, Palu, Lluis, Aurora, Ester, Carol, Barbi, Mama, Victoria, Carlos (llebre incansable), Ana, Sandra, Xavi, Marc, Joan, Jose, Albert, Alex, Bet, Pep, Sergi, Mar,... i segur que d’altres que ara no recordo, però perdoneu-me, a partir del km 26 no estava per mirar el públic.